Intentant respondre

Estimats amics i amigues.
Si ahir em vaig quedar pràcticament mut, difícilment podré vui expressar en paraules el què vaig sentir ahir davant la mostra del vostre afecte.
També he de reconèixer que no és fàcil descriure les emocions que he tingut llegint una i altra vegada les vostres participacions al blog, però tinc ganes de fer-vos arribar el meu sentiment i faré el possible.
La conclusió a què arribo és que tinc una pila de bons amics que m'estimen molt i que això els fa veure molt més del què hi ha en realitat a la meva persona. Davant d'aquesta amistat no puc fer res més que callar respectuosament (cosa que habitualment em costa de fer...) i gaudir del do tan preciat que m'ha estat donat.
Ho he dit en diverses ocasions però ara vull que consti per escrit (quod scriptum, scriptum): aquests gaire bé dos anys amb vosaltres han estat els millors anys de la meva trajectòria de la UOC. Tant pel companyerisme en les obligacions a assumir, com per la respectuosa exigència dels objectius a seguir, he conegut una manera de treballar exigent però comprensiva, eficaç però també ponderada. Tot plegat us ho agraeixo molt. És un bon tancament de la meva dedicació a la UOC durant 11 anys de la meva vida.
En els vostres comentaris es fa referència a molts moments viscuts amb cadascún i cadascuna de vosaltres. Uns i unes amb vivències de fa força temps i altres de moments més immediats. Però tots molt presents en els meu records i el què desitjo és que aquesta amistat sigui permanent, tingui un pes específic en el fons dels nostres cors encara que no ens veiem. Que ens recordem per sempre: el bon amic és com el vi, millor quan més antic.
Per acabar us he de dir que estic gaudint molt del reproductor MP-3. Ahir al vespre baixant per l'Av. Tibidabo, vaig escoltar les dues úniques cançons que tenia grabades més content que un xaval amb sabates noves. La idea de fer un blog la trobo molt interessant, però si bé m'ha satisfet molt que es crees per causa meva, penso que seria molt bo que d'ara endavant fos el blog de l'àrea, per explicar-nos vivències interessants.
Només em queda desitjar-vos unes bones festes de Nadal i que l'any 2007 vingui amb els millors desitjos de pau i justícia per a tothom. Fins l'any que ve.
Julià Vilar

quan sigui gran......

Quanta experiència acumulada, quina memòria, quin saber,... Quina enveja!!!!!! Aquest és el sentiment que tinc quan davant de qualsevol tema el Julià sempre té alguna cosa a dir, amb coneixement, amb experiència. Quina vida més rica que has tingut i com l'has sabut aprofitar en tot moment. Saps viure amb intensitat tot el que fas i ho transmets a les persones que tens al voltant! No hi ha res que et sigui indiferent, tot allò que veus o que sents et fa sentir viu i actiu i així ho transmets.

Et jubilaràs d'una feina per fer-ne molta d'altra, amb la mateixa implicació i entusiasme que has mostrat en tot moment!

Quina enveja per aquest moment que et permetrar fer el que desitges, quina enveja per la vida viscuda plena d'experiències, de coneixences (hi ha algú que el Julià no conegui?), quina enveja pèr què saps de tot i tot!, quina enveja perquè t'enrecordes de tot, quina enveja per viure el moment amb tanta intensitat!

Quan gran sigui vull semblar-me a tu!

Ets una persona plena de riqueses!

Gràcies per ser tan generós i compartir-les amb nosaltres

Isabel

L'èsser transparent

Soc un desconegut, i com a tal, puc veure a en Julià com un d'aquells éssers transparents, tal i com els defineix una de les meves amigues. Són persones desconegudes, però properes: veins amb els que sempre et creues, coneguts que no saps de què els coneixes. En Julià és un d'ells. Però té un tret que el diferencia de la majoria d'aquests éssers transparents amb les que et creues en el camí de la vida: Ell no aparta la mirada, sinó que et convida a somriure-hi. Els éssers transparents són persones que tenen la seva pròpia vida, el seu propi cami i que potser mai -en aquesta, una de les nostre vides-, mai ens trobarem de 'prop'.
Però he estat afortunat. Un d'aquests éssers s'ha creuat en el meu cami. Un ésser d'aigua i transparència m'ha captivat amb la seva sabiesa i la força de la seva paraula, tot just abans que s'esbaeixi lentament de la meva vida, perquè la societat i ell mateix s'arrebaten. Però continuu essent afortunat, fins i tot més, perquè ara serà un tresor a conservar.
No tots aquests éssers tenen un tarannà d'ulls brillants, amb la seguretat d'en Julià, que et transmet amb el seu silenci molta de la seva experiència viscuda durant molts anys en la pell. I el més important, té el do de la generositat, que ja voldrien molts dels déus de Grècia, Atenes i Roma. Li agrada compartir allò que respira, allò que viu, allò que ha estat i és.
I t'envolta, i et fa seu i t'inclou, encara que per a ell, tu també ets un altre ésser transparent.
No puc dir que t'estimo Julià, perquè no tindré prou temps. Però estic convençut que ho faria, si en tingués. Però l'apreció. Ja puc apreciar-te, Julià. Un rei molt, molt sabi, un dels més sabis de la història de la humanitat, fa miler d'anys que va escriure en un dels seus llibres que "hi ha amics més propers que els mateixos germans de sang". Tu ets un d'ells.

Israel.

Una furtiva llàgrima

Segur que quan vegis aquest bloc t’emocionaràs de pensar que pensem en tu, i ens ho faràs saber… Potser també t’atabalaràs un pèl… i també ens ho faràs saber!!!

I això és el més genial en tu, que transmets sentiments i humanitat per tot arreu,
que ens dones amor amb la naturalitat de qui dóna una salutació de bon dia. Sense absurdes cuirasses, sense representar personatges que no son tu.

Estic contenta i agraïda al destí perquè t’ha posat en el meu camí, perquè m’ha permès tenir-te a prop, encomanar-me de la teva vitalitat i de la teva bondat, i, perquè no dir-ho, perquè ara ens permet fer una celebració de jubilació … sense comiat !!!! Això vol dir que, a partir d’ara, et vull (et volem !) cada dimarts, puntual com un clau… o no t’esperarem per anar a esmorzar….eh !
I, per suposat, ens trobarem, sempre que tu vulguis, en aquest bloc.

Una abraçada,
Nati

PS Per cert, reconeixes el títol d’aquest escrit? Sí, sí és una famosa ària de l’Elisir d’amore, que segur que coneixes. Bé l’argument no té gaire a veure... però de llàgrimes furtives se’n faran més d’una aquests dies, no et sembla?

El viatge continua

Qui no coneix al Julià? I a qui no coneix ell? Tothom et coneix i a tothom coneixes.
Ja veus que tots destaquem la teva manera de ser: la paciència, el coneixement, la saviesa, l’expertesa i sobretot, sobretot... les teves històries! Són històries sense fi perquè d’una en neix una altra i una altra. I podrien passar hores.
Esperem poder continuar llegint les teves anècdotes en aquest blog.
Que el teu viatge continuï!

Una abraçada ben forta,
Leo i Laia

Fa ja uns anys...

... que treballant amb l'Antonello, com a cap de projectes, em va cridar un dia al seu despatx per dir-me que tenia un nou projecte per mi. Parlant del projecte, evidentment, em va dir qui era la persona responsable, el meu proper client... i em va parlar d'un tal "Julià Vilar". Em va parlar d'una persona amb una gran professionalitat, una gran experiència, un gran expert en tots aquests temes... tot era tan "gran", que jo, que casi començava amb aquests tipus de projectes em vaig espantar i tot. Però també em va dir, sobretot, que el Julià és una gran persona, que amb ell no tindria problemes, i que m'entendria molt bé i n'aprendria molt treballant amb ell. I això em va tranquil·litzar.

Molt ha passat des d'aleshores. Vaig conèixer el Julià, (el projecte em sembla que al final no va tirar endavant -com tants d'altres-, però jo ja l'havia conegut). Al cap d'un temps, la notícia era que el Julià s'incorporava a Eureca. Ara seria un company i sí que podria aprendre amb ell, aprendre d'ell.

I un dia el Julià ens va dir que marxava d'Eureca a Tibidabo, i ho vaig sentir molt. Però poc després jo també marxava d'Eureca a Tibi, on el vaig retrobar fins ara.

I igual que quan va marxar d'Eureca no me'n vaig acomiadar, perquè seguíem en contacte, ara tampoc ho vull fer, doncs entre les estones que encara estigui per la UOC i aquest bloc o qualsevol altre correu, estic segura que seguirem en contacte.

Déu ser molt difícil perdre el contacte amb algú com tu, Julià. I igual que amb nosaltres recordes altres amics, companys i coneguts, espero que a nosaltres també ens recordis, ens anomenis i expliquis anècdotes amb els nous amics i companys que facis en tots els nous projectes que t'esperen.

Un petó molt fort i sincer,

Sara

La coca de forner

I ara qui ens portarà la coca de forner per esmorzar? a qui li demanarem que la porti?.

A partir d'ara tot serà diferent sense tu, trobaré a faltar les teves històries i anècdotes, quan ens dones la teva opinió sobre l'educació dels fills, amb l'edat i l'experiència tot es veu diferent i tu ets capaç de posar aquesta distància i mostrar-la.

Gràcies per compartir amb tots nosaltres part del que saps, d'ensenyar-nos tantes coses i de fer-nos riure tantes i tantes vegades.

El consol que ens queda és que no marxes del tot, que aniràs venint per continuar compartint amb nosaltres la teva sabiesa.

Torna aviat!!!

Un petó,

Eli